L’escena és totalment buida. Sona una música. La física clàssica. Una veu que ens parla des de la calma més absoluta prepara el terreny per introduïr les famoses lleis de Newton. Què egocèntric, no? Posar el teu propi nom a unes lleis de merda? L’espectacle avança a través d’un personatge absurd i excèntric que començarà demostrant les lleis de Newton amb quatre pilotes de tennis, ens farà una desfilada de models en honor als físics més importants de la física moderna i acabarà explicant la superposició quàntica amb un terra ple partícules que haurà d’esquivar amb una roda cyr. Quin paper juga en nosaltres l’atzar?